Per il·lustrar la resposta us explicaré el que em va dir una adolescent a la meva consulta.
Em va dir: “Una de les coses que més em molesten de la meva mare i dels adults en general és que els meus problemes no són importants, no són res, és clar, comparats amb els d’ells no ho són, però per mi ho són”.
I segueix: “Quan aquests mateixos problemes els comparteixo amb les meves amigues llavors si em sento entesa”
En conseqüència, aquesta adolescent va deixar de compartir amb la seva mare i altres adults i ho fa exclusivament amb els seus parells.
Com passa això?
Què passa a la comunicació amb la seva mare perquè ella no se senti entesa?
El següent, segons m’explica ella mateixa:
Quan comparteix alguna cosa seva és una cosa molt important, molt intensa, molt dramàtica per a ella.
La resposta de sa mare és minimitzar, no és tan important, no és tan intens, no és tan dramàtic.
La intenció de la mare és bona, tanta intensitat la desborda i no és bo per a ella i no ha de ser-ho per a la seva filla, així que li treu importància. Vol tranquil·litzar-la
Però no ho aconsegueix.
A més, la seva mare, per fer-ho, li explicava els seus propis problemes, que, comparats amb els de la seva filla, eren problemes importants, ella els havia superat i la seva filla podria fer el mateix amb els seus que no eren tan importants.
Li compartia els seus problemes amb la feina, amb la separació i li explicava com havia pogut superar-los, volia ser un exemple per a la seva filla.
Tampoc no aconseguia tranquil·litzar-la.
I la intenció continua sent bona.
Tota mare vol alleujar el patiment de la seva filla més o menys.
Un adolescent necessita ser vist i acceptat per la mare i pel pare, percebre que els seus problemes són importants i que ell o ella també ho són.
Des de la mirada adolescent, tothom adult té problemes, així que ells i elles també, per ser persones que s’acosten al món adult i s’hi entrenen, hem d’acceptar que en tinguin, la magnitud i la capacitat per manegar-los.
Tot això com a reflexió està molt bé però com fer-ho?
En primer lloc, escoltant. Sembla obvi, però no és tan fàcil.
Obre les teves orelles, repeteix el que et diu per entendre les paraules.
Amb la imaginació recrea allò que t’està explicant el teu fill o filla.
Mentre escoltes observa com et sents, molt probablement el teu fill o filla adolescent se sentirà igual.
Retorna’l amb paraules el que t’arriba d’ell o ella, el que veus.
Et veig enfadat, m’arriba la tristesa, veig la teva frustració, etc.
Dedica un temps per fer tot això, no és poca cosa.
Si veus que no tindràs aquest temps, digues-li que t’importa el que t’explicarà i que vols dedicar-li el temps necessari, busca-ho i quan el tinguis queda amb ell o ella per abordar el tema.
Si tens necessitat de parlar expressa el que sents escoltant-lo, ho pots dir literalment: Escoltant-te em sento trist, frustrada, enfadada, amb por, etc.
Explica’t en primera persona (això és molt important), parla amb el “jo” o “a mi” i li comparteixes el que et passa, expressant el que sents i que és el que et fa sentir així.
I evita:
L’ús del “tu”, tu has de fer, tu fas, tu… Cal ser curós amb això.
Fixeu-vos que quan faig servir el tu el meu dit assenyala l’altra persona, encara que no es faci amb el dit aquest assenyalament és present i és fàcil jutjar, sense adonar-se’n, el nostre fill o filla.
Donar solucions que no et demani, amb això menysprees la seva capacitat de responsabilitzar-se dels seus problemes.
Minimitzar els seus problemes comparant-los amb els teus, ja he parlat suficient sobre aquesta qüestió a l’exemple esmentat.
Pregunta:
Què necessita de tu?, generalment només és que l’escoltis de la manera com he descrit. És important, amb això aconsegueixes que es responsabilitzi del que li passa i del que necessita.
Ofereix-li el contacte. Amb les mans, amb una abraçada, és més important que la teva opinió no sol·licitada sobre els seus problemes.
Aquesta és la base de la comunicació entre pares i fills adolescents, infants o joves.
En definitiva, entre els éssers humans.
Si tens problemes de comunicació, límits, desafiament, consum de pantalles o porros, desmotivació amb el teu fill o filla adolescents tinc un programa d’ajuda per recuperar l’harmonia familiar.
Si vols més informació contacta amb mi aquí